Em dic Martí Eudal, tinc 15 anys i visc a Andorra, envoltat de muntanyes que han estat el meu pati de jocs des de ben petit. L’esquí sempre ha format part de la meva vida. Va començar com una passió d’hivern, però amb el temps s’ha convertit en una part essencial de qui soc.

Durant anys, m’he aixecat cada matí amb una idea clara: millorar.

Millorar com a esquiador, com a persona i com a atleta. I no només sobre els esquís, sino també quan faig físic, quan descanso bé, quan accepto que hi ha dies difícils i caigudes que fan mal, i que també m’ajuden a créixer.

Hi ha una cosa que vaig entendre molt aviat: si vols competir de veritat, cal prendre-s’ho seriosament. Per això fa temps que vaig decidir entrar en una nova etapa. Una etapa més madura, on cada decisió importa, on cada detall suma, on sé que, si vull continuar endavant, necessito constància, disciplina i visió de futur.

Sé que l’esquí de competició no és fàcil per a ningú, i encara menys quan ets jove i estàs començant. També sé que és un món on no només n’hi ha prou amb tenir talent, cal esforç, suport i, sovint, recursos. Però jo no vinc d’un entorn on tot està fet. Vinc d’un lloc on cada pas s’ha de lluitar.

I potser és precisament això el que m’ha fet entendre que si vull arribar lluny, he de construir alguna cosa més gran. No només baixar ràpidament, sinó crear un camí sòlid, meu, autèntic, que expliqui qui soc i què estic intentant fer.

Encara no he aconseguit res gran. No vinc aquí a presumir. Però sí que vinc a dir que estic treballant de debò, que estic compromès amb aquest procés, i que m’estic preparant, cada dia, per arribar més lluny. Tinc ganes de competir, d’aprendre, de viure l’esport al màxim nivell… i també d’inspirar a altres joves com jo, que potser també somien a viure entre muntanyes, neu i reptes.

Això no és una cursa ràpida, és un viatge llarg, i estic decidit a fer-lo amb pas ferm, fidel amb qui soc, i deixant empremta a cada baixada.